qual sèm

Cocanha a la Flèche d’Or, París – 4/10/2020
Credit fòto Vincent Moon

COCANHA

Lila Fraysse & Caroline Dufau votz e percussions
Sanz Grosclaude sonorizacion

Dos voses singularas se mesclan dins una polifonia portada per la pulsacion dels tamborins de còrdas, dels pès e de las mans. Dins un cap e cap percutent, las doas musicairas liuran lors personalitats vocalas complementàrias, trescadas per 10 ans de complicitat artistica.
Cocanha cultiva lo minimalisme, la sinceritat d’un son acostic sostengut per de percussions amplificadas, engatjan los còs dins la dança. La lenga occitana es lor terren de jòc per explorar de temperaments e de sonoritats singularas.
Cocanha posa dins lo repertòri tradicional occitan, torna botar en moviment d’archius e los torna plaçar dins lo fial de l’oralitat. D’unas paraulas son reescrichas, d’autras inventadas, sortissent d’un imaginari comun a cèl dobèrt. Los personatges de las cançons se tornan apoderar lor poténcia desirosa e l’afirman. 

“Puput”, quin nom d’aucèl.
Atal se sona l’album novèl de Cocanha. “Upupa epops” en latin. Aquel aucèl del bèc tèune un bocin arcat, amb una tufa erectila, una esquina arlequina e una volada a bassacadas e guimbant. L’avem causit per sa fòrça subversiva. Ven questionar nòstra misoginia e nòstre rapòrt a la nòrma sociala.

Dins un estat francés centralista, del passat colonial potent, que fa calar las lengas que l’abitan e formata los accents, Cocanha causís de cantar en occitan.


Deux voix singulières se mêlent dans une polyphonie hypnotique portée par la pulsation des tambourins à cordes, des pieds et des mains. Dans un face à face percutant, les deux musiciennes livrent leurs personnalités vocales complémentaires, tressées par 10 ans de complicité artistique.
Cocanha cultive le minimalisme, la sincérité d’un son acoustique soutenu par des percussions amplifiées, engageant les corps dans la danse. La langue occitane est leur terrain de jeu pour explorer des tempéraments et des sonorités singulières.
Cocanha puise dans le répertoire traditionnel occitan, remet en mouvement des archives et les replace dans le fil de l’oralité. Certaines paroles sont ré-écrites, d’autres inventées, émanant d’un imaginaire commun à ciel ouvert. Les personnages des chansons se ré-approprient leur puissance désirante et l’affirment.

“Puput”, quel drôle de nom d’oiseau.
Ainsi se nomme le dernier album de Cocanha : c’est le nom occitan de la huppe fasciée, cet oiseau au long bec gracile légèrement arqué, avec une huppe érectile, un dos arlequin et un vol saccadé et bondissant. Nous l’avons choisi pour sa force subversive. Il vient questionner notre misogynie et notre rapport à la norme sociale.

Dans un état français centraliste au passé colonial prégnant, taisant les langues qui l’habitent et formatant les accents, Cocanha choisit de chanter en occitan


(ancianas cocanhas : Maud Herrera, Lolita Delmonteil-Ayral, Gemma Cuní-Vidal)